El finançament del sistema educatiu - Desenvolupament i Llibertat

EL FINANÇAMENT EDUCATIU A CATALUNYA I AL CONJUNT DE L’ESTAT ESPANYOL

En el primer article, Calero enfoca a partir de les seves paraules i diferents gràfics diferents aspectes que fan referència al finançament educatiu proporcionat a Espanya i també a Catalunya. Hi ha diferents indicadors i entre aquests, que són bàsics pel finançament, hi trobem el descens que hi ha en l’estat espanyol en referència als recursos que destina al sistema educatiu. Això és perquè va en funció del PIB, que és el valor conjunt dels bens i serveis produïts en una economia i en un any). Ho veiem reflexat en el primer quadre podem veure la despesa pública que es fa en els diferents nivells educatius públics superiors, universitaris o no. Aquestes dades ens informem que s’ha reduït un 0.04% en la despesa pública a Catalunya (al 1995 és d’un 2.77% i al 2000 és d’un 2.73%) però en canvi a l’estat espanyol ha estat del 0.21% (al 1995 és d’un 4.54% i al 2000 és d’un 4.33%). Per aquest motiu i d’altres, Catalunya es troba per sota de la mitjana de l’estat, pel que fa al finançament cap a l’educació. Tot i que hi ha hagut un fort increment del sistema de concerts de l’ensenyament privat en el conjunt del sistema financer educatiu.

Centrant-nos en el procés de descentralització de competències per part del govern central, hem de dir que és el que produeix uns efectes entre les diferents comunitats autònomes que són marcats per la diferenciació en la despesa pública educativa -aquesta sobre el PIB i la despesa per estudiant és més reduïda en unes comunitats autònomes que en unes altres-. Les comunitats autònomes amb elevat nivell de PIB i molta participació del sector privat, alguns exemples en són Balears, Catalunya i Madrid -respectivament tenen: un 2.42%, 2.08% i 1.84% en despesa pública en educació no universitària, un 2757€, 2501€ i 2304€ en despesa pública per estudiant no universitari, un 22.84%, 25.57% i 19.32% en despesa pública en centres privats i educació no universitària, un 33.22%, 28.33% i 23.64% en alumnes de centres concertats total alumnes no universitaris i per últim, 1728€, 2149€ i 1678€ en despesa pública en centres privats i estudiants centres concertats-, ocupen les posicions més baixes.

Continuant en aquesta línia, podem observar en el quadre 3 la distinció dels centres on s’escolaritzen els alumnes dels diferents nivells educatius. Pel que fa a l’educació primària hi ha una presència als centres privats del 30.5%, a l’educació secundària és on augmenta a un 51.29% l’escolarització en centres privats i per tant, exclusivament el 10% de l’alumnat està escolaritzat en centres privats no concertats.

Pel que fa a la despesa privada de les llars en ensenyament podem dir que té diferents destinacions i algunes d’elles són: matrícules destinades al pagament de la docència en centres privats no concertats, en centres públics, pagaments a centres privats concertats, llibres de text, materials, etc. Aquesta despesa a Catalunya no és suficient i en nivells no universitaris (341€ per alumne) és més del doble de la mitjana estatal. Únicament en la Comunitat de Madrid la despesa privada educativa es situa també per damunt dels 300€ anuals. Per tant, tal i com diu Caldero, el sistema de finançament educatiu presenta mancances importants en diferents aspectes i un d’ells és el sistema de beques d’educació superior del MECD a Catalunya vigent ja que és molt limitat i caldria adequar-lo a la realitat actual. Es podria tenir en compte el País Basc com a única comunitat que gestiona des de principis de la dècada de 1980 els recursos del sistema general de beques i per tant és l’única amb un programa propi de beques de caràcter compensatori a l’ensenyament secundari, amb 1472 beneficiaris/es i una despesa total de 1.6 milions d’euros al 2000-2001. exemples com aquest, on hi ha un augment de finançament en aquest terreny contribuiria a superar la manca d’escolarització en els nivells de post-obligatori de secundària. Per tant potser el que calen són contractes programes que són instruments de finançament útils basats en la introducció d’estímuls financers als centres docents vinculats a una fixació de prioritats educatives i a la consecució d’uns objectius determinats acordats prèviament entre l’administració i els centres educatius.

Canviant d’article a mans de l’autor Sen i titulat “Desarrollo y libertad” ens condueix a una nova visió del desenvolupament econòmic i social on el vincula estretament a la llibertat perquè aquesta és la promotora de possibles canvis i del creixement econòmic, social i polític de qualsevol racó del món. Descriu que són els propis individus els que han d’assumir la responsabilitat del desenvolupament i de la transformació del nostre entorn, d’allà on vivim. Són individus amb capacitat d’anàlisi de les pròpies circumstàncies personals i de la realitat en el seu conjunt per poder prendre decisions sobre el que cal fer.

Vivim en la societat de la globalització i prima l’individualisme envers d’apostar exclusivament per les responsabilitats socials i no per les individuals perquè les llibertats de les que disposem per exercir les nostres responsabilitats depenen tant de l’entorn com de les nostres circumstàncies personals i socials. Per tant “sense la llibertat i la capacitat per fer quelcom una persona no pot ser responsable per fer-ho i per altra banda, disposar de la llibertat i capacitats per fer quelcom implica per la persona una responsabilitat individual, quan ha de prendre una decisió o fer una elecció.”

El comentari s’ha desenvolupat a partir de les lectures següents:
Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004. Dialogar i transformar. Pedagogía crítica del siglo XXI. Barcelona: Editorial Graó. (a) Extret 1 pp. 12-19.
Calero, J. 1994. “El finançament del sistema educatiu” a Bonal, X. Essomba, M.A. i Ferrer, F. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterránea. pp. 249-268.
Sen, A. 2000. "Desarrollo y libertad”. Barcelona: Editorial Planeta. pp. 338-356.