viernes, 6 de febrero de 2009

VIDEOCONFERÈNCIA DE FRANCESC PEDRÓ

VIDEOCONFERÈNCIA DE FRANCESC PEDRÓ

Francesc Pedró ens va aportar respostes a preguntes que teníem davant els continguts relacionats a classe. Va introduir nous detalls i intentaré exposar resumidament el que ens va intentar transmetre a partir de 3 eixos: 1. La selecció del professorat, 2. El grau d’autonomia dels centres i 3. Els incentius.

Primerament ens va posar en relació amb l’estudi realitzat sobre el professorat a Catalunya i ens va parlar del procés de selecció, en la qual hem de tenir en compte dos mecanismes de selecció claus: 1. Quan s’opera? Caldria tenir mecanismes perquè no tothom serveix per professor/a i s’ha de tenir un perfil professional i de personalitat. 2. Qui i com es fa? Centralitzat i via concurs o Municipalitzat i via procés de selecció o Autònom i via consell escolar. Actualment aquest tema porta a un debat on s’exposen diferents preguntes com: que és el que es busca en la selecció del professorat? Aquesta selecció s’ha de fer abans o després d’un procés formatiu?

En el cas d’Espanya és un model centralitzat i via concurs, en el cas de Regne Unit i Holanda és un procés municipalitzat on l’ajuntament és el que en fa la selecció i pel que fa a Finlàndia és model autònom perquè la selecció és des de l’Ajuntament i el consell escolar del centre. Cal considerar i repensar els processos de selecció que es porten a terme a l’hora de avaluar els professionals perquè cada centre és diferent i per tant tenen unes necessitats específiques que s’haurien de plantejar abans d’exercir com a docents i el centre no pot seleccionar els professionals que desitja o que més s’ajusten a la realitat d’aquest.

Hem d’agafar l’exemple dels països amb millors resultats acadèmics perquè les institucions educatives d’aquests gaudeixen d’una autonomia mitjançant l’equip directiu i sota una estructura municipalitzada que garantitza l’equitat i la igualtat d’oportunitats. També la importància que es dóna als resultats i per tant l’existència d’uns mecanismes externs de control de la qualitat dels processos adquirits.

Per altra banda Pedró ha introduït que Catalunya en comparació amb altres països de la OCDE les condicions dels educadors/es són bones perquè el sistema educatiu català té una ràtio molt bona perquè només està a un 5%-10% de la mitja però pel que fa als tamanys de les classes són molt més altes i per tant és aquesta la “crucificació” dels docents. Pel que fa als incentius haurien de ser significatius d’un 25% a 50% del sou però llavors seria una prevenció però en certs casos segur que milloraria la qualitat del sistema. Per tant, a més de l’augment salarial és necessari una recompensació en el recorregut professional perquè en cap moment es fomenta la motivació del professorat i moltes vegades hi ha desil·lusió, insatisfacció o desmotivació i el que cal és que faci el camí professional més atractiu a partir d’incentius o bé amb el reconeixement de la tasca realitzada.

Pel que fa al que costa una classe rebuda a Primària (tenen 40 hores i gairebé es fan totes) la hora docent és un 2% per sota de la mitjana OCDE però a Secundària (es fan 16 hores de pissarra i es paguen 40 hores –per això el volum d’hora és tan elevat-) la hora docent és un 36% més cara que la mitjana de la OCDE.

Sembla ser que tenim un sistema cec perquè no disposem de mecanismes d’avaluació externs i és perquè els inspectors van un o cap cop als centres educatius i hi ha la necessitat d’avaluació per veure els objectius que s’han aconseguit. Això és el que fa que els millors resultats de PISA siguin perquè tenen autonomia escolar i exàmens externs.

lunes, 15 de diciembre de 2008

El finançament del sistema educatiu - Desenvolupament i Llibertat

EL FINANÇAMENT EDUCATIU A CATALUNYA I AL CONJUNT DE L’ESTAT ESPANYOL

En el primer article, Calero enfoca a partir de les seves paraules i diferents gràfics diferents aspectes que fan referència al finançament educatiu proporcionat a Espanya i també a Catalunya. Hi ha diferents indicadors i entre aquests, que són bàsics pel finançament, hi trobem el descens que hi ha en l’estat espanyol en referència als recursos que destina al sistema educatiu. Això és perquè va en funció del PIB, que és el valor conjunt dels bens i serveis produïts en una economia i en un any). Ho veiem reflexat en el primer quadre podem veure la despesa pública que es fa en els diferents nivells educatius públics superiors, universitaris o no. Aquestes dades ens informem que s’ha reduït un 0.04% en la despesa pública a Catalunya (al 1995 és d’un 2.77% i al 2000 és d’un 2.73%) però en canvi a l’estat espanyol ha estat del 0.21% (al 1995 és d’un 4.54% i al 2000 és d’un 4.33%). Per aquest motiu i d’altres, Catalunya es troba per sota de la mitjana de l’estat, pel que fa al finançament cap a l’educació. Tot i que hi ha hagut un fort increment del sistema de concerts de l’ensenyament privat en el conjunt del sistema financer educatiu.
Centrant-nos en el procés de descentralització de competències per part del govern central, hem de dir que és el que produeix uns efectes entre les diferents comunitats autònomes que són marcats per la diferenciació en la despesa pública educativa -aquesta sobre el PIB i la despesa per estudiant és més reduïda en unes comunitats autònomes que en unes altres-. Les comunitats autònomes amb elevat nivell de PIB i molta participació del sector privat, alguns exemples en són Balears, Catalunya i Madrid -respectivament tenen: un 2.42%, 2.08% i 1.84% en despesa pública en educació no universitària, un 2757€, 2501€ i 2304€ en despesa pública per estudiant no universitari, un 22.84%, 25.57% i 19.32% en despesa pública en centres privats i educació no universitària, un 33.22%, 28.33% i 23.64% en alumnes de centres concertats total alumnes no universitaris i per últim, 1728€, 2149€ i 1678€ en despesa pública en centres privats i estudiants centres concertats-, ocupen les posicions més baixes.
Continuant en aquesta línia, podem observar en el quadre 3 la distinció dels centres on s’escolaritzen els alumnes dels diferents nivells educatius. Pel que fa a l’educació primària hi ha una presència als centres privats del 30.5%, a l’educació secundària és on augmenta a un 51.29% l’escolarització en centres privats i per tant, exclusivament el 10% de l’alumnat està escolaritzat en centres privats no concertats.
Pel que fa a la despesa privada de les llars en ensenyament podem dir que té diferents destinacions i algunes d’elles són: matrícules destinades al pagament de la docència en centres privats no concertats, en centres públics, pagaments a centres privats concertats, llibres de text, materials, etc. Aquesta despesa a Catalunya no és suficient i en nivells no universitaris (341€ per alumne) és més del doble de la mitjana estatal. Únicament en la Comunitat de Madrid la despesa privada educativa es situa també per damunt dels 300€ anuals. Per tant, tal i com diu Caldero, el sistema de finançament educatiu presenta mancances importants en diferents aspectes i un d’ells és el sistema de beques d’educació superior del MECD a Catalunya vigent ja que és molt limitat i caldria adequar-lo a la realitat actual. Es podria tenir en compte el País Basc com a única comunitat que gestiona des de principis de la dècada de 1980 els recursos del sistema general de beques i per tant és l’única amb un programa propi de beques de caràcter compensatori a l’ensenyament secundari, amb 1472 beneficiaris/es i una despesa total de 1.6 milions d’euros al 2000-2001. exemples com aquest, on hi ha un augment de finançament en aquest terreny contribuiria a superar la manca d’escolarització en els nivells de post-obligatori de secundària. Per tant potser el que calen són contractes programes que són instruments de finançament útils basats en la introducció d’estímuls financers als centres docents vinculats a una fixació de prioritats educatives i a la consecució d’uns objectius determinats acordats prèviament entre l’administració i els centres educatius.
Canviant d’article a mans de l’autor Sen i titulat “Desarrollo y libertad” ens condueix a una nova visió del desenvolupament econòmic i social on el vincula estretament a la llibertat perquè aquesta és la promotora de possibles canvis i del creixement econòmic, social i polític de qualsevol racó del món. Descriu que són els propis individus els que han d’assumir la responsabilitat del desenvolupament i de la transformació del nostre entorn, d’allà on vivim. Són individus amb capacitat d’anàlisi de les pròpies circumstàncies personals i de la realitat en el seu conjunt per poder prendre decisions sobre el que cal fer.
Vivim en la societat de la globalització i prima l’individualisme envers d’apostar exclusivament per les responsabilitats socials i no per les individuals perquè les llibertats de les que disposem per exercir les nostres responsabilitats depenen tant de l’entorn com de les nostres circumstàncies personals i socials. Per tant “sense la llibertat i la capacitat per fer quelcom una persona no pot ser responsable per fer-ho i per altra banda, disposar de la llibertat i capacitats per fer quelcom implica per la persona una responsabilitat individual, quan ha de prendre una decisió o fer una elecció.”

El comentari s’ha desenvolupat a partir de les lectures següents:
Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004. Dialogar i transformar. Pedagogía crítica del siglo XXI. Barcelona: Editorial Graó. (a) Extret 1 pp. 12-19.
Calero, J. 1994. “El finançament del sistema educatiu” a Bonal, X. Essomba, M.A. i Ferrer, F. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterránea. pp. 249-268.
Sen, A. 2000. "Desarrollo y libertad”. Barcelona: Editorial Planeta. pp. 338-356.

lunes, 24 de noviembre de 2008

¿Basta sólo con educación?

FORMACIÓ I OCUPACIÓ


Levin y Kelley enfoquen el seu capítol la relació entre educació i el treball. Ho enfoquen en la consideració que té l’educació en la societat pel que fa a la gran inversió que es fa i els beneficis directes que proporciona a la persona que ha tingut un nivell d’instrucció i per tant als beneficis extrems cap a la societat. Accentuant que l’educació no sempre millora la productivitat i condueix a que hi hagi una poca relació a els resultats acadèmics en relació a les retribucions salarials. Tot i això els autors comenten que cal tenir en compte altres factors; els factors complementaris.


Ens podem situar en l’exemple d’una empresa japonesa, la qual tenia l’accent i l’èmfasi en l’experiència dels aspirants a treballadors i no en els seus estudis. Aquesta empresa avaluava els candidats segons el treball en equip que realitzaven, les relacions interpersonals, les habilitats i l’eficàcia. Valorant també altres aspectes que poden ser eficaços pel lloc de treball a desenvolupar. Per altra banda també podem veure l’exemple de la NUMMIT, una indústria als EUA, que varn fer canvis en l’estructura d’aquesta. Em refereixo a canvis en la disminució de jerarquies i l’augment de la participació dels treballadors/es implicant-los en les decisions. Amb aquests canvis i d’altres es van obtenir uns millors resultats en la productivitat i per altra banda també es va establir un ambient de confiança creant estabilitat, satisfacció i millors salaris pels treballadors/es. Per tant, amb aquests dos exemples ens adonem com l’educació no és l’únic tresor a tenir en compte sinó que també cal tenir-ne en compte altres. També ho podem relacionar amb Keynes el qual defensava la idea que els treballadors/es estan influenciats per la demanda agregada i és la que influeix en el salari provocant una millor o pitjor producció.

Canviant de text i situant-nos en Carnoy i en les polítiques de formació professional i la formació per a l’ocupació (FPFO), aquest ens diu que l’ensenyança i la formació professional s’haurien d’adaptar a les característiques del mercat de treball que hi ha a cada país però és molt difícil distribuir de manera equitativa la inversió de recursos i per això estan desigualment distribuïdes en la població en relació a les classes socials, els grups ètnics i com no, al sexe. També les FPFO reben poca inversió del sector públic i una major pel que fa al sector privat creant que aquest doni importància a la formació per augmentar la productivitat i la competivitat per a conduir a una millor satisfacció dels treballadors/es. Per tant tal i com afirmaven Bowles i Gintis “hi ha una clara relació entre la institució educativa i la classe social provocant que l’escola no sempre potenciï la mobilitat social”.

Pel que fa a la lectura de “Dialogar y transformar” també podem veure com la imposició d’una igualtat educativa propicia a l’exclusió dels grups minoritaris més exclosos i també que les reformes que afavoreixen a la diversitat, han fomentat les desigualtats educatives. Per tant, l’aprenentatge escolar no és l’únic aprenentatge possible. Que els sistemes educatius estiguin pensats, generalment, per infants i joves i és la conseqüència del desnivell dels sabers i de les certificacions oficials ja que actualment les persones que no van cursar la LOGSE, s’han quedat sense cap titulació bàsica perquè el Graduat Escolar ha estat substituït pel Graduat d’Educació Secundària Obligatòria. Per aquest motiu “El diseny dels sistemes d’ensenyament no han estat pensats per prendre amb consideració a l’adult, sinó al subjecte encara en formació: inclús pensem que ni tan sols es considera el fet de que moltes persones que pertanyen en el rol de –en formació- són ja biològiques i socialment adultes.” i tal i com diu García Carrasco (1997, p. 2). Això provoca que estiguem en desigualtat i si la recerca de feina està totalment relacionada al currículum escolar deixem excloses a una gran part de la societat.


El comentari s’ha desenvolupat a partir de les lectures següents:

Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004. Dialogar i transformar. Pedagogía crítica del siglo XXI. Barcelona: Editorial Graó. (a) Extret 1 pp. 12-19.

Carnoy, M. 1996. “Eficiencia y equidad en la formación profesional y en las políticas de formación para la ocupación” a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 133-160.

Levin, H. i Kelley, C. 1996. "¿Basta sólo con educación?" a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel.
pp. 183-208.

Apunts realitzats a classe a partir de l’assignatura “Economia de l’Educació”.

lunes, 10 de noviembre de 2008

La riqueza de las naciones. ¿Dónde estamos en la economía de la educación?

ECONOMIA DE L'EDUCACIÓ


La riqueza de las naciones és el títol del primer article en el qual podem veure com es defineixen les desigualtats que es desenvolupen a partir de la naturalesa de la pròpia feina, de la qual en surt la nostra remuneració. Smith ens descriu cinc elements, els quals considera que són la base dels salaris entre un treball qualificat i un d’ordinari:

  1. Si els treballs són agradables o desagradables.
  2. Si aprendre’l és senzill i econòmic o difícil i costós.
  3. Si són permanents o temporals.
  4. Si la confiança que s’ha de dipositar en aquells que l’executen és gran o petita.
  5. Si l’èxit en ells és probable o improbable.

Per altre banda, en Blaug ens intenta argumentar i defensar que la igualtat no depèn de si hi ha més o menys gent amb estudis sinó que depèn de la financiació que es faci cap a l’educació ja que aquesta és la que produirà que un estat tingui una major o menor inclusió i per tant, s’accentuïn més o menys les desigualtats socials. Per argumentar-ho ens contraposa dues visions: la primera es contextualitza a l’època de l’expansió de l’educació i és la dels economistes de l’educació que van ser coneguts com a primera generació. Pel que fa a la segona és coneguda com a segona generació i la que dóna pas a un nou pessimisme sobre les possibilitats de modificar la distribució de la renda a través dels mitjans educatius exposant una visió més crítica i no dubta en examinar els models de finançament educatius dominants.

(FALTA ACABAR 09.11.08)







El comentari s’ha desenvolupat a partir de les lectures següents:

Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004. Dialogar i transformar. Pedagogía crítica del siglo XXI. Barcelona: Editorial Graó. (a) Extret 1 pp. 12-19.

Blaug, M. 1983. ¿Dónde estamos en la economía de la educación?

Smith, A. 2001 (p.o. 1776). La riqueza de las naciones. Madrid: Alianza. pp.152-157.

Apunts realitzats a classe a partir de l’assignatura “Economia de l’Educació”.

lunes, 27 de octubre de 2008

Universidad, fábrica de parados

LA UNIVERSITAT ÉS UNA NECESSITAT O UNA ALTERNATIVA EDUCATIVA?

A finals dels anys 70, els dos autors del text van realitzar un estudi que es va centrar en les dades estadístiques obtingudes en base a l’anàlisi de la situació universitària amb el qual preveien que hi hauria un augment en l’índex d’atur dels titulats/des universitaris. Comenten que alguna de les conseqüències era a causa de la crisis de 1973 que va conduir a que EUA i altres països, visquessin canvis importantíssims pel que fa als econòmics i socials -produint un augment en l’index d’atur degut al tancament de diverses empreses privades-. També, accentuen amb una especial rellevància: l’estructura de les forces del treball i del sistema educatiu.

Pel que fa als autors, els interessava més les conclusions del problema que la seva demostració i per tant, per prevenir en un futur la possible desocupació, es centren en 3 plantejaments: Actuar sobre la oferta, reorganitzant el sistema d’ensenyament universitari -per afavorir de forma extrema la descentralització i activació, per part de cada universitat, en la gestió i les formes d’accés-, Moldejar la demanda del sector públic i privat (per mitjà d’incentius) - per poder ocupar a un major nombre de titulats universitaris- i una Acció sobre la opinió pública de la política que es vol emprendre.

Aquests plantejaments són els que han estat importants pel nostre país i són els que han conduït a que avui tinguem dissenyat un sistema educatiu estructurat per una selectivitat i un augment de les taxes en la matrícula universitària.


Reafirmant el que ens exposen aquests autors, podem veure en la següent taula “Població activa per nivell d’estudis sobre el total de la població activa” com hi ha una relació clara entre les persones que tenen un nivell d’estudis i la seva activitat laboral.


2000
2001
2002
2003
ANALFABETS
8.4
8.5
7.5
7.6
ED. PRIMÀRIA
34.0
32.7
32.0
31.5
ED. SECUNDÀRIA 1ª ETAPA I FORMACIÓ I INSERCIÓ LABORAL
66.0
64.9
66.1
66.3
ED. SECUNDÀRIA 2ª ETAPA I FORMACIÓ I INSERCIÓ LABORAL
62.2
61.8
63.6
65.9
FORMACIÓ I INSERCIÓ LABORAL AMB TÍTOL D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (2ª ETAPA)
86.4
84.1
73.4
78.8
ED. SUPERIOR (EXCEPTE DOCTORAT)
80.9
80.1
80.9
82.0
DOCTORAT
90.9
86.8
83.1
85.0
TOTAL
54.0
53.3
54.3
55.3

Taula extreta del Boletín mensual de estadística. INE. Dades referides al quart trimestre de cada any, excepte de 2003 (tercer trimestre). (INE 2000-2003.)


Per tant, davant d’aquestes dades, en les quals podem veure com un 55.3% de la població ocupada sobre el total de la població activa, només està ocupat un 7.6% de les persones analfabetes a diferència del 82% de les persones que tenen estudis universitaris. Corroborant la idea anterior, les autores del llibre comenten que l’educació superior, la universitària, és la clau per tenir un treball digne i recolzen la idea anterior que “la Universitat no és una fàbrica d’aturats sinó una garantia de treball”. (Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004.)

Actualment, la nostra realitat es veu inundada per una era de la informació i la comunicació que condueix a que el mercat laboral estigui canviant contínuament i per tant la demanda d’aquest també. Això ens indica que és necessària una societat on no hi hagi exclusió, on les persones estiguin preparades i formades per millorar. Per garantir el creixement econòmic, el desenvolupament i el benestar social del país. Però perquè aconseguim això també ens cal que l’Estat augmenti la inversió pública i en faci una redistribució de la ja existent.



El comentari s’ha desenvolupat a partir de les lectures següents:

De Miguel, A. i Martin Moreno, J. 1979. Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo. Barcelona: Vicens Vives. pp.1-27.

Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004. Dialogar i transformar. Pedagogía crítica del siglo XXI. Barcelona: Editorial Graó. (a) Extret 1 pp. 12-19.

lunes, 13 de octubre de 2008

L'era de la Informacó: Economia, Societat i Cultura

LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ: DESIGUALTAT SOCIAL

Vivim en una societat on els canvis són constants i actualment un dels eixos principals que produeix desigualtat social és la Tecnologia de la informació essent aquesta clau no només en l’àmbit econòmic i laboral sinó també en la quotidianitat de les nostres vides.
Cal situar una mica la història de la societat de la informació per poder entendre l’avui i per tant preveure el demà. La primera fase es va desenvolupar a partir de la crisis del petroli de 1973 i va tenir lloc fins a l’any 1995, a partir del qual s’ha desenvolupat la segona fase.
En la primera es va veure com la societat industrial s’encaminava cap a una societat de la informació on el coneixement ja no estava relacionat exclusivament als llibres sinó que va néixer la necessitat de “formar noves persones no només amb coneixements sinó amb les habilitats i capacitats de treballar en equip i de seleccionar i processar tota la informació que tenim a les nostres mans.” (Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004.)
En la segona, que inicia al 1995 es desenvolupa per la creació i formació de noves iniciatives socials i educatives encaminades a la creació d’espais (com per exemple són els anomenats Punts Omnia) per esborrar l’analfabetisme funcional i informacional que hi ha a la població i per tant que aquestes adquireixin les competències necessàries perquè tots/es estiguin incloses en la societat.

Tot i això, cal afegir que hi ha hagut autors com Gorz, McLuhan, Beck que “identifiquen les capacitats intel·lectuals i els recursos tecnològics com a factors claus no només pel mercat laboral, sinó per ser persones actives i integrades en la societat actual”. (Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004.) Però també hi ha autors com Naisbitt (1983) que la seva defensa anava enfocada a que la societat de la informació “seria més democràtica i igualitària perquè es fonamentava en les capacitats intel·lectuals, i totes les persones tenim aquestes capacitats i podem desenvolupar-les independentment del nostre origen social, cultural i/o econòmic". I davant de la realitat en la qual estem vivint hem de tenir present que la societat de la informació sí que pot haver creat una major democràcia però també ens ha portat a una major desigualtat social i econòmica.
Per finalizar cal accentuar que com que el mercat laboral té demanda de noves professions relacionades amb les TIC, des de l’educació cal que tinguem present aquesta necessitat i que també formem persones que sàpiguen treballar en equip/xarxa perquè, entre d’altres, són imprescindibles perquè la persona no estigui exclosa socialment però també és necessari que les institucions educatives tinguin en compte i implantin els canvis constants que pateix la societat ja que pel futur de la nostra societat és important tenir persones formades però si no hi ha una inversió justa en educació; els resultats d’un futur proper segurament no seran tant positius com els desitjables.


El comentari s’ha desenvolupat a partir de les lectures següents:

Castells, M. 2003. L’Era de la informació: economia, societat i cultura. Barcelona: Editorial UOC. (a) Extret 1 pp.351-358.

Castells, M. 2003. L’Era de la informació: economia, societat i cultura. Barcelona: Editorial UOC. (b) Extret 2 pp. 564-573.
Aubert, A., Duque E., Fisas M., Valls, R. 2004. Dialogar i transformar. Pedagogía crítica del siglo XXI. Barcelona: Editorial Graó. (a) Extret 1 pp. 12-19.
Apunts realitzats a classe a partir de l’assignatura “Economia de l’Educació”.

viernes, 3 de octubre de 2008

Programa de l'assignatura

La primera part del temari crec que és molt útil per introduir la paraula economia i situar a l'estudiant dintre d'aquesta ja que ens les altres assignatures realitzades durant la llicenciatura hem vist moltes vegades la paraula educació però pel que fa a la paraula economia no hi ha estat gaire present.

És cert que l'educació forma part d'aquest món i és essencial perquè les persones ens formem com a persones. Per tant, un pedagog/a ha d'estar al dia en aquesta societat tant líquida (Bauman) i com no, estar al dia sobre els canvis socials i econòmics que es desenvolupen continuament en les nostres vides.

Davant d'aquesta crisi que estem patint tots/es, l'educació ha de pintar amb molts colors.